Dia 06/ National Park - Marokopa

El dia es desperta, com els dos últims dies, ben ennuvolat. Esmorzem, recollim i sortim del càmping en direcció al DOC de Whakapapa Village. Intentarem que ens retornin els diners de la reserva del refugi (Mangatepopo Hut) i marxarem cap a la zona més occidental del centre de l'illa nord. Si el temps millora, tornarem al Tongariro Natinal Park d'aquí un parell o tres de dies. No podem deixar-nos perdre tan fàcilment una de les millors excursions que es poden fer en tota Nova Zelanda!

És més fàcil que et toqui la loteria que veure un kiwi en llibertat. Em pregunto quants ocellots d'aquests deuen creuar cada nit la carretera que mena a Whakapapa Village!

9:30. Hem aconseguit que ens retornin els 62 dòlars de la reserva! El dia és realment penós. Fred, humit i fosc, és el pitjor dels últims tres dies. Encara que no ens haguessin retornat l'import de la reserva no hauriem fet la sortida. Si la visibilitat ja és reduïda a la part baixa del parc, com deu ser més amunt!

Tant de bo el temps s'arregli i puguem visitar d'aquí uns dies "el regne de Mórdor"!

Ahir a la nit vam replantejar els plans pels cinc dies que ens resten a l'illa nord. Tenint en compte que el dia 5 de gener hem de ser a Wellington per agafar el ferri cap a l'illa sud, el dimarts 3 és l'últim dia possible per fer l'excursió pel Tongariro. I els pronòstics meteorològics no indiquen una certa millora en el temps fins llavors. La solució a tot plegat és la següent: tres dies per les regions occidentals de Waikato i Taranaki, dimarts el Tongariro i dimecres gas fins a Wellington. A veure si la jugada ens surt bé!

Poc després de les deu del matí arribem, per la SH4, a la població de Taumarunui. Hem recorregut uns seixanta quilòmetres des de Whakapapa Village. Pel camí, res interessant, tot i que hem perdut un quart d'hora preciós a l'aturar-nos a Raurimu atrets per l'insistent reclam turístic del Raurimu Spiral, una obra d'enginyeria ferroviària de principis del segle XX. Si fóssim uns malalts del món del tren probablement li hauriem vist la seva gràcia, però com que no és el cas, ens ha semblat força penós i hem marxat més ràpid que pas hem arribat.

Taumarunui és una altra població sense massa cosa a fer. Ens aturem davant mateix de l'i-SITE i, mentre la Sílvia gestiona la compra de dues entrades per les coves de Waitomo, jo faig una curta passejada per l'avinguda principal, Hakiaha St, fins a plantar-me davant mateix de l'espectacular pati de l'escola del poble. De tornada no puc deixar de fotografiar la Hauaroa Whare, un edifici maorí d'exquisida simetria.

Escola primària de Taumarunui.

Hauaroa Whare.

Les coves de Waitomo no entraven en els nostres plans. Mai hem estat uns grans amants d'aquest tipus de formacions geològiques. És per aquest motiu, i també pel preu, que des de bon principi havíem descartat acostar-nos-hi. Però finalment el mal temps ha aconseguit que afluixéssim 158 dòlars per baixar a les profunditats de la Terra. Esperem que la visita no ens defraudi i que puguem donar la raó a la parella argentina amb qui vam conversar ahir a l'Orakei Korako i que tant ens va recomanar aquestes coves.

Però ara tenim una altra feina: retallar els cent quilòmetres que ens separen de les coves en poc més d'una hora, ja que tenim reservades les entrades per la visita de les dotze.

SH4, SH3, deixem Te Kuiti enrere, girem a l'esquerra per la Te Anga Rd i ens trobem a l'aparcament de les Waitomo Caves. Falten deu minuts per les dotze del migdia.
Les coves de Waitomo (wai és aigua i tomo és forat) són un enorme sistema de coves i cursos d'aigües subterrànies que amaguen fantàstiques formacions calcàries i un dels secrets menys ben guardats del país: milers de lluernes luminescents. Tres de les coves estan completament habilitades per a la seva còmoda visita, i fins i tot és possible navegar pel seu interior amb pneumàtics i neoprè (opcions d'aventura que encareixen considerablement el preu). Nosaltres en visitarem dues: la Glowworm Cave i la Ruakuri Cave. Les visites són guiades, en anglès (com no podia ser de cap altra manera) i en petit grup.

Una furgoneta del parc ens apropa a l'entrada de la Ruakuri Cave. L'accés és a través d'una futurista i espectacular escala de cargol d'una vintena de metres d'altura. La guia, molt simpàtica, ens explica en tot moment diverses curiositats de la cova (que ja ni intento esforçar-me a entendre) i ens indica les formacions més peculiars. A mesura que anem endinsant-nos a la cova, la noia va obrint nous llums i va tancant els dels trams que deixem enrere, un fet que no deixa de ser vital per la bona conservació de les coves i per la supervivència de les lluernes. Durant l'hora i mitja que dura la visita ens limitem a inspeccionar cada racó dels espais que anem descobrint i a intentar prendre alguna bona fotografia.

Un cop acaba la visita, la furgoneta ens retorna a l'entrada principal del parc, on hi ha l'accés a la joia de la corona del complex subterrani: la Glowworm Cave. Aquesta cova, on no estan permeses les fotografies, és famosa per la seva grandiositat (l'anomenen "la catedral") i per la seva especial acústica (ha estat escenaris d'alguns concerts corals). La visita guiada, de tres quarts d'hora, reserva el millor pel final: instal·lats de forma precària dins d'una barca, som conduïts, mitjançant un sistema extremadament rudimentari (una persona estirant diverses cordes instal·lades a les parets de la cova), per un riu subterrani totalment a les enfosques. No hem avançat ni cent metres quan, mentre els nostres ulls s'estan acostumant a l'obscuritat regnant, rere un revolt comencem a distingir uns puntets de color turquesa que ho embolcallen tot. Són milers de lluernes que ens ofereixen un espectacle commovedor.
A l'esquerra, una imatge promocional de la Glowworm Cave.

Capritxoses formacions calcàries. Ruakuri Cave.

Enganxosos fils de lluerna destinats a atrapar qualsevol insecte desprevingut. Ruakuri Cave.

El carbonat de calci és el responsable d'aquest sublim espectacle d'estalactites i estalagmites.  Ruakuri Cave.

Després d'un dinar frugal reculem fins a la benzinera de Te Kuiti (54 dòlars i un bon ensurt en incorporar-nos a la carretera) per poder fer front al recorregut que ens espera (imatge de la dreta). Volem visitar l'Egmont National Park, on s'eleva l'enorme volcà Taranaki. Per arribar-hi (més de dos-cents quilòmetres) ens ho prendrem amb calma: enlloc d'agafar des de bon inici la més directa SH3, ens hi encaminarem tranquil·lament per la llarga i poc freqüentada Te Anga Rd. Seran més de cent quilòmetres per una solitària carretera que esperem que ens regali més d'una bona sorpresa!

Te Anga Rd.

17:40. Mangapohue Natural Bridge Scenic Reserve. Amb aquest imponent nom anuncien a Nova Zelanda una senzilla passejada circular de vint minuts passant per un enorme arc natural de pedra calcària.
Com que queda a peu de carretera i tenim ganes d'estirar les cames a l'aire lliure, decidim treure-hi el nas. El recorregut val la pena: el camí s'aproxima a l'arc seguint un estret congost farcit de vegetació. Ponts i passarel·les ens permeten avançar còmodament. De cop i volta l'arc natural apareix davant nostre. És molt més gran del que havíem imaginat. Passem per l'interior de l'arc i seguim el recorregut marcat per entremig d'uns prats, on, entre les altes herbes, sobresurten unes curioses formacions rocoses amb ostres fossilitzades.
En definitiva, una curta excursió que, en poc temps, ensenya molt. Tot al contrari que la caminada (300 metres) que fem minuts després fins a la Piripiri Cave. Per oblidar!

18:30. La Te Anga Road amaga secrets molt ben guardats. Les Marokopa Falls en són un!

Passem de llarg les quatre cases que formen el nucli de la localitat de Te Anga i ens dirigim pel centre d'una ampla vall cap a Marokopa, una minúscula població costanera. La pluja segueix acompanyant-nos.

Bestiar boví i bestiar oví, dos dels pilars bàsics de l'economia neozelandesa.

Pels voltants de dos quarts de vuit posem punt i final a la jornada d'avui. Hem confiat a la "nostra estimada" Lonely l'elecció del lloc on passarem la nit de Cap d'Any: el Marokopa Campground. Com molt bé esmenta, no és res de l'altre món. Una ullada ràpida a les instal·lacions del càmping és suficient per concloure que hem anat a petar al cul del món.
Trobem la recepció tancada i, després de xerrar amb una parella que viatja en un spaceships, acabem col·locant-nos en un dels espais que encara resten lliures. Després de dutxar-nos i de posar en ordre el desordre de la furgoneta anem a preparar el sopar a la cuina del càmping. Tant de bo ens n'haguéssim estat de posar-hi els peus! És pitjor que la cuina d'Els Joves! Ens afecta tant l'atmosfera que s'hi respira que acabem elaborant un sopar immenjable. Sort que els plans B, en cuina, sempre funcionen!
Després de tres dies amb el cel ben entapissat de núvols, aconseguim una treva! Sopem a la llum de les espelmes sota un cel estrellat i acabem celebrant l'entrada a un nou any amb dotze talls de préssec. Una celebració austera per a un Cap d'Any a les antípodes de Catalunya.
Quatre petards i quatre escarransits focs artificials que ofeguen els últims crits de festa tanquen les celebracions a Marokopa. Ens adormim al 2012 quan a la resta del món encara respiren aire del passat. A Catalunya encara llangueixen les últimes dotze hores del 2011. Nosaltres som al futur, i el millor de tot: encara ens resten vint dies per descobrir-lo!

Recorregut del sisè dia a les antípodes.

...Dia 05/ Broadlands - National Park

Dia 07/ Marokopa - East Egmont>>>

Dia 05/ Broadlands - National Park

Ribes del riu Waikato. Ben d'hora ben d'hora, ja estem dempeus i preparant-nos per continuar el viatge per l'illa nord de Nova Zelanda. La pluja ens dóna una petita treva per poder esmorzar tranquil·lament fora de la furgoneta i, un cop ja estem rodant direcció Taupo, torna a fer acte de presència per oferir-nos un dia passat per aigua com el d'ahir.

Just abans de creuar el riu Waikato i d'entrar a la regió homònima, deixem la SH5 i agafem la Tutukau Rd amb la intenció de visitar la zona geotermal d'Orakei Korako. Vint-i-un quilòmetres després aturem la furgoneta al desolat aparcament del parc. La pluja segueix caient, però ho fa tímidament i decidim no esperar més per començar la visita (72 NZ$).

L'Orakei Korako és una reserva geotermal que es troba força allunyada de la resta de reserves que proliferen al voltant de Rotorua. Segons la nostra guia, rep molts menys visitants que les altres, tot i que no té res a enveja'ls-hi. Tot al contrari, la valora com una de les millors de Nova Zelanda des que l'any 1886 el volcà Tarawera va destruir les Pink and White Terraces, a la zona avui coneguda com a Waimangu.

Per accedir a les meravelles que amaga la reserva cal travessar el llac Ohakuri, que no és res més que un embassament creat als anys seixanta del segle passat que va ofegar dos terceres parts de la zona geotermal, considerada sagrada pels maorís. Sota les aigües de l'Ohakuri descansen les restes de dos dels guèisers més grans del món: el Minginui i l'Orakei Korako.

Vista parcial de l'Ohakuri Lake des de la gran terrassa de sílice que hi conflueix. 
Al fons podem observar l'edifici d'entrada al parc i l'aparcament.

Calefacció natural els 365 dies de l'any (semblant a la de Geysir, a Islàndia).

Aquesta magnífica gamma de colors no es troba ni a la paleta d'un gran pintor!

Panoràmica des d'un dels miradors del parc. 

Aigües termals no aptes pel bany.

Panoràmica d'una de les zones més espectaculars de la reserva.

Un grapat de motius pels quals val la pena visitar l'Orakei Korako.

Acabem la visita a les dotze del migdia. A l'entrar al parc ens han dit que la visita completa a la reserva es feia normalment en una hora i mitja. Nosaltres hi hem dedicat pràcticament tres hores! Tres hores que han passat volant, quedant-nos bocabadats en cada racó que apareixia davant dels nostres ulls. Tot i la pluja, que no ha deixat de caure en cap moment, ha estat una visita perfecta, sense aglomeracions i podent gaudir de l'entorn en la seva màxima expressió. Vaja!, un lloc molt i molt recomanable!

13:00. Per la SH1 tardem menys de tres quarts d'hora en plantar-nos davant les Huka Falls, als afores de la ciutat de Taupo.

Les Huka Falls són unes impressionants cascades del riu Waikato, que neix al llac Taupo. En aquest indret les turbulentes aigües del riu travessen un estret congost fins a precipitar-se per una cascada d'uns deu metres d'altura.

La tranquil·litat, que ens ha acompanyat abans en la visita a la zona geotermal, ens ha abandonat ara en la visita a les Huka Falls. Passegem pels camins perfectament condicionats que les envolten acompanyats per desenes de turistes que desafien, com nosaltres, el mal temps. No allarguem gaire la visita, el temps no acompanya i s'apropa l'hora de dinar!

14:00. Dinem al costat del llac Taupo, als afores de la ciutat de nom homònim.
A Taupo no hi fem res més. Aquest maleït temps!!! Esperem que demà la cosa millori. És el dia previst per iniciar l'excursió pel Tongariro National Park passant la nit de Cap d'Any en un dels seus refugis!

La SH1 uneix Taupo i Turangi resseguint la riba est del llac Taupo, el més gran del país amb un perímetre de gairebé 200 quilòmetres, una cinquantena de quilòmetres.

A Turangi, trobem tancada l'oficina del DOC (Department of Conservation). Volem informar-nos de quines són les previsions meteorològiques per demà i saber si és possible anular la reserva del refugi. Recuperant els 62 dòlars que vam pagar ja fa més d'un mes, és clar!
La que sí trobem oberta és l'oficina d'informació turística (i-SITE), on ens expliquen que les excursions pel Tongariro National Park que ells tenen programades per l'endemà han estat cancel·lades per previsió de mal temps. Pel que fa a la nostra reserva, ens diuen que ells no hi poden fer res, que és un tema que gestiona directament el DOC. Ens indiquen que les oficines del DOC de Whakapapa Village, a l'entrada nord-oest del parc, són obertes fins a les sis de la tarda.

Cinquanta quilòmetres més (SH46, SH47 i SH48), envoltats de núvols baixos i d'una pluja persistent, ens deixen davant d'un dels DOC del primer parc nacional que es va crear a Nova Zelanda (1887). La noia que ens atén no és precisament la més simpàtica que ens podria haver tocat. Ens comenta que fins demà al matí, amb les últimes previsions meteorològiques a la mà, no ens pot reemborsar els diners de la reserva. Què hi farem!, haurem de tornar demà a primera hora del matí per conèixer el nostre destí...

Tawhai Falls.

És d'hora, però decidim posar punt i final a l'humit dia d'avui: buscarem un càmping on passar la nit i un supermercat per fer la compra. Desfent la SH48 ens aturem uns minuts per donar un cop d'ull a la cascada Tawhai. La seva bellesa compensa el passeig de vint minuts! Retornem a la carretera número 47 i, en uns minuts, arribem a National Park, un petit poble de serveis sense cap mena d'encant. Un més. A la gasolinera de l'entrada ho trobem tot: 109 dòlars en benzina i 55 més en el supermercat.

A la SH47, entre Whakapapa Village i National Park, es troba situat el Discovery Lodge, el lloc on passarem la nit per 36 dòlars. L'espai destinat a l'acampada és preciós i les instal·lacions estan d'allò més bé. A més a més tenen servei de rentadora i assecadora.
Així que ja tenim la tarda-vespre planificada: dutxa, bugaderia, cuina... I preparar un pla B!!!, una alternativa per si demà no podem iniciar els dos dies d'exploració pel parc del Tongariro. Malauradament, tot indica que el temps no ha de canviar en els pròxims dies. El pla B té molts números per convertir-se demà, a les vuit del matí, en el pla principal del dia!

Recorregut del cinquè dia a les antípodes.

...Dia 04/ Waihi - Broadlands

Dia 06/ National Park - Marokopa>>>

Dia 04/ Waihi - Broadlands

Waihi Motor Camp. Quarts de set del matí. L'elecció de càmping no ha pogut ser del més encertada! Pagant 20 dòlars menys que ahir hem gaudit de les mateixes comoditats i de molta més tranquil·litat. D'ara en endavant intentarem caure en càmpings petits i poc anunciats com el d'aquesta nit, tot allunyant-nos dels càmping anomenats "Holiday Parks". Hem d'evitar els càmpings cars i saturats de families kiwis com els de la cadena Top10, que podem trobar repartits estratègicament per tot el país i anunciats fins a la sopa.

Nova Zelanda ofereix al viatger multitud d'opcions per poder visitar el país "amb la casa al damunt": des de la sobrietat "estil Equipo A" de la nostra campervan, fins al to desenfadat de les furgos de Escape o de Wicked, passant pels "multivehicles" de Spaceships o el clàssic de cotxe i tenda.

A les vuit tocades marxem del càmping per fer una visita ràpida al lloc més interessant de Waihi: la mina d'or Martha. Que el lloc més interessant d'una població sigui una mina ja diu molt del que un pot esperar de la resta! Però si una cosa no podem negar als neozelandesos, és que saben vendre el que tenen molt bé! A Waihi, d'una mina que molt probablement està vivint els seus últims anys de vida, intenten treure'n benefici econòmic a través del turisme: un museu i tours turístics per la mina intenten retenir els passavolants que centren el seu interès en la península de Coromandel o en la zona geotermal de Rotorua.

La mina es va començar a explotar a finals del segle XIX, i fins a la meitat del segle XX va ser considerada una de les mines subterrànies més importants del món. Des del 1987 s'explota a cel obert, però la productivitat va minvant a gran velocitat.

Un camí molt ben arranjat permet passejar per la totalitat del perímetre de la mina, d'unes dimensions considerables. Com que el dia no acompanya massa i la mina ja ens sembla força vista, decidim que ja és hora d'acomiadar-nos de Waihi i de començar a fer camí cap a Rotorua. I quina millor manera de dir adéu que deixant-nos 85 dòlars en benzina a la gasolinera BP del poble!

Els 140 quilòmetres que recorrem entre Waihi i Rotorua no ens resulten massa estimulants, sobretot la circumval·lació de Tauranga, una gran ciutat costera situada a l'oest de Bay of Plenty (badia de l'Abundància).
Fent cas a la Lonely, ens desviem uns quants quilòmetres a l'alçada de Te Puna (deu quilòmetres a l'oest de Tauranga) per arribar al mirador de Minden, que promet unes excel·lents vistes de la Bay of Plenty. Com podeu comprovar a la imatge de l'esquerra, en un dia rúfol com el d'avui la panoràmica no és massa engrescadora.

Continuant per la SH2, una vintena de quilòmetres a l'est de Tauranga, passem de llarg Te Puke, una població neozelandesa que passaria tan desapercebuda com qualsevol altra si no fos perquè és el principal centre productor de kiwis del país. És, com tant els agrada dir als neozelandesos, la capital mundial del kiwi! Tal fal·lera pels kiwis la veiem palesa en alguns dels cartells de prevenció d'accidents que anem trobant per la carretera (imatge de la dreta).

A primer cop d'ull la planta del kiwi és semblant a les vinyes de ca nostra.

Just abans d'arribar a la riba nord del llac Rotorua per la SH33, ens aturem uns minuts a les Okere Falls, un indret on les aigües del riu Okere baixen enrabiades enmig de la densa vegetació. No són pocs els piragüistes que intenten governar els seus caiacs salvant els entrebancs que imposa el curs del riu.

12:00. Una forta olor es filtra a l'interior del vehicle. En pocs segons les nostres ments es troben molt lluny d'aquí, molt lluny de Nova Zelanda. Ens trobem flotant per terres islandeses. I és que és en aquell país escandinau on, per primera vegada en les nostres vides, vam experimentar la intensa olor a ous podrits que emana d'una gran zona geotermal. A Rotorua, l'olor a ous podrits és permanent, però és com tot: quan un s'hi acostuma, ja no molesta. És així com s'explica que més de 70.000 persones habitin la ciutat. Bé, i els tres milions de visitants que passen per la ciutat cada any també hi tenen molt a veure!

Rotorua és l'àrea termal més important del país, esquitxada per desenes de guèisers, centenars de fumaroles i milers de fonts d'aigua termal i piscines de fang borbollant. Davant tot aquest espectacle tan llaminer, el principal problema amb que es troba el visitant és que pràcticament totes aquestes meravelles de la naturalesa es troben situades en recintes de pagament. I la veritat és que hi ha tal quantitat d'ofertes que, a l'hora de triar, costa decidir-se per on començar (i també on i quan acabar)!

Nosaltres optem per una opció molt econòmica: el cèntric Kuirau Park. Es tracta d'un parc públic d'accés lliure on  podem passejar entre piscines d'aigua o fang bullint.

Te Puia, Hells Gate, Waimangu i Wai-O-Tapu. Són el nom de només quatre de les principals atraccions geotermals que es concentren al voltant de la ciutat de Rotorua (veure mapa). Si a aquests complicats noms hi afegíssim els dels centres de cultura maorí i els dels centres d'aigües termals que proliferen per la zona, l'embolic seria considerable. I no en parlem si ens atrevíssim amb els noms dels petits llacs que rivalitzen amb el gran llac Rotorua!  Així que més val que ho deixem aquí.

13:45. Ben dinat, i després de donar-hi força voltes, decidim visitar Te Puia. A la Sílvia li fa molta il·lusió presenciar un espectacle de balls maorís i, segons la nostra guia, l'única zona geotermal que inclou la possibilitat d'assistir a una d'aquestes representacions és aquesta. Així que comprem les entrades (114'80NZ$), i comencem a visitar la perfectament habilitada àrea geotermal. Tenim una miqueta més d'una hora fins a l'inici de l'espectacle maorí.

En haver visitat indrets similars l'estiu de l'any 2008 a Islàndia, no existeix el factor sorpresa en aquesta nova visita. Però, sortosament, ni la Sílvia ni jo hem perdut la capacitat de deixar-nos captivar per la màgia de llocs que semblen haver estat sotmesos, en un passat molt llunyà, a un encanteri.

Vista panoràmica de la zona dels tres guèisers (Pohutu, Prince of Wales Feathers i Kereru).

El Pohutu Geyser és capaç d'escopir l'aigua calenta fins a trenta metres d'altura.

L'hotel del fons de la imatge és una de les poques conseqüències negatives de la comercialització dels recursos naturals d'aquest país.

Els batecs del planeta es poden sentir i observar a Nova Zelanda.

Passegem per la zona geotermal sota una roina persistent.

15:15. Finalitzem la visita al Rotowhio Marae, un edifici sagrat destinat a la reunió, presenciant les danses i escoltant les cançons que intenten explicar part de la cultura maorí als visitants. D'entre tots els balls tradicionals, el més celebrat és la haka, la conegudíssima dansa de guerra maorí que els All Blacks (l'equip nacional de rugbi) representen abans de cada partit (veure vídeo).

Sortim de la botiga de Te Puia ben firats i reprenem la marxa per allunyar-nos de Rotorua. Ens dirigim a Kerosene Creek, un rierol d'aigües calentes naturals que apareix mencionat (molt discretament) a la Lonely Planet com un dels pocs llocs de la zona on poder banyar-se gratuïtament. Hi arribem sense complicacions: vint-i-tres quilòmetres per la SH5 direcció Taupo i dos quilòmetres més de pista forestal a l'alçada del llac Rotowhero.

Rotowhero Lake, també anomenat "el llac verd".

Aquest bany termal a les antípodes de Catalunya  no té preu.

20:00. Hem aconseguit trobar un lloc on passar la nit després de buscar un terreny d'acampada "oficial" que no hem sabut trobar. De fet, potser el terreny d'acampada que buscàvem és on som ara, però res ens indica que sigui així. Hem avançat uns vint-i-cinc quilòmetres cap a Taupo (ens en queden quaranta-cinc per arribar-hi), i ens trobem en un terreny força condicionat a les ribes del riu Waikato entre les localitats de Reporoa i Broadlands. Després de dos nits consecutives de càmping avui toca "acampada lliure"! Avui anirem a dormir desitjant que el temps millori i que el sol vingui a saludar-nos ben aviat!

El Waikato River, que significa "aigua corrent" en llengua maorí, és ,amb 425 quilòmetres de longitud , el riu  més llarg  de Nova Zelanda.

Recorregut del quart dia a les antípodes.

...Dia 03/ Hahei - Waihi

Dia 05/ Broadlands - National Park>>>