Dia 26/ South New Brighton - Christchurch

Despertem per darrera vegada en territori neozelandès. El matí d'avui és semblant als que vam viure fa uns quants anys a Seyðisfjörður (Islàndia) i Bergen (Noruega) el dia d'haver d'iniciar la tornada a casa. Es tracta d'un matí diferent a la resta, un matí molt especial.

Avui posem punt i final a un viatge de vint-i-sis dies per un dels països més bonics del món. Han estat gairebé quatre setmanes descobrint els indrets més amagats de les dues grans illes de Nova Zelanda. Quatre setmanes d'intenses emocions que finalitzaran aquest vespre quan pugem al primer dels avions que ens han de tornar a casa.

Esmorzem amb el sol escalfant-nos la cara i amb la tranquil·litat que dóna tenir les motxilles preparades des d'ahir al vespre. Com que el vol intern Christchurch - Auckland no surt fins les 20:30, tenim temps més que suficient per passar unes quantes hores al centre de Christchurch, la segona ciutat més poblada del país i que el passat mes de febrer va ser sacsejada per un devastador terratrèmol de 6'3 graus a l'escala de Richter.

- Així van explicar els fets els mitjans del país: stuff / 3news

- I així ens els van explicar a Catalunya: el Periódico / 3/24

Dissabte passat, una parella de catalans amb qui vam coincidir visitant el far de Nugget Point ens van explicar que havien estat a Christchurch i que s'havien trobat una ciutat semideserta i amb la major part del centre urbà tancat. Ens van aconsellar però, que era interessant passar-hi unes hores per prendre consciència dels efectes que poden arribar a causar terratrèmols de tal magnitud. 

10:00. A mesura que ens apropem al centre de Christchurch, el nombre de cicatrius visibles que el terratrèmol va deixar en edificis i infraestructures de la ciutat va augmentant. Els carrers són amples i s'entrecreuen formant quadrícules que vistes des del cel deuen recordar l'eixample barceloní (sense els seus característics xamfrans, és clar). Al cap d'una estona de circular pels tristos carrers de la ciutat, arribem a la zona d'accés restringit. Les tanques envolten una àrea de superfície inabastable als nostres ulls. Encara hem vist molt poca cosa, però podem afirmar que la catàstrofe del passat  22 de febrer va ser terrible.

Aparquem la furgoneta en un desolat carrer de l'est de Christchurch, i càmera en mà ens disposem a recórrer aquesta mena de ciutat postapocalíptica que intenta ressorgir de les seves pròpies cendres.

Aquí teniu unes quantes imatges de les conseqüències del terratrèmol captades durant el nostre recorregut per la ciutat.

11:15. Després de la ruta pel perímetre de la que podríem anomenar "zona zero" de la ciutat, ens desplacem als carrers adjacents a la catedral (aspecte d'abans del terratrèmol i aspecte actual), on es concentra tota l'activitat comercial del centre urbà.

Tots els comerços afectats directa o indirectament pel terratrèmol s'han instal·lat provisionalment en uns contenidors de colors ben vius, que plegats conformen un petit oasi de vida enmig d'una ciutat assolada per les forces de la natura.

On hi ha vida hi ha esperança.

12:30. Després d'unes compres a la botiga d'esports Kathmandu, topem amb un concert de música al carrer. Forma part de la programació d'un festival anomenat World Buskers Festival. Com que la noia que canta (Mel Parsons) sona força bé i l'actuació és gratuïta, decidim seure en un dels bancs de la plaça i fer un mos aprofitant les diverses casetes que ofereixen menjar a preus molt econòmics.

14:10. Finalitzat el concert de Mel Parsons acabem de donar un vol pel centre i tot seguit ens desplacem amb la furgoneta a l'oest de la ciutat, on es troba el molt recomenable Canterbury Museum (entrada lliure).

Visitem la major part de sales del museu amb més pressa de la que voldríem per tal de tenir temps suficient per poder admirar amb deteniment la sala dedicada a l'exploració de l'Antàrtida.
Les joies de l'exposició són aquests tres vehicles dissenyats per desplaçar-se per zones cobertes de neu o gel.

15:30. Després de la capbussada en el continent glaçat, tornem de nou al calorós estiu austral i sortim al carrer per anar a parar a una terrassa on prenem alguna cosa. Intentem estirar el temps de vacances, però les agulles del rellotge no s'aturen i decidim anar tirant cap a l'aeroport, on primer de tot hem de tornar la furgoneta a l'empresa de lloguer.

L'aeroport de Christchurch no és lluny del centre de la ciutat (uns 10 quilòmetres) i no tardem gens en arribar-hi. El que ens costa una miqueta més de trobar és el vial d'accés a les instal·lacions d'Explore More, però un cop som allà no sorgeix cap problema inesperat: acaben d'omplir el dipòsit de la benzina, ens la cobren (37 dòlars) i ens retornen la fiança de 2.500NZD. Fets els tràmits, ens porten a la zona de sortides de l'aeroport.

16:30. La nostra estada a Nova Zelanda finalitza amb una sorpresa monumental que es converteix en pocs segons en un bon ensurt i més tard en llargs moments d'angoixa: en voler facturar part de l'equipatge, la noia d'Air New Zealand que ens atén ens demana els visats d'entrada als EUA (saber el que ens està demanant ja ens comporta uns minuts de desconcert). La nostra sorpresa és justificada: visat per entrar als EUA??? Si nosaltres no hi anem pas a Amèrica! Anem a Londres fent escala a Hong Kong!

Però la noia ens confirma que el nostre vol sí que té el destí final a Londres... però fent escala a Los Ángeles!!! Bufff!!!

La noia, molt amable, ens acompanya fins a un taulell on una altra noia ens gestionarà l'obtenció dels visats de forma electrònica. Ho farà a partir de les sis de la tarda, que és l'horari d'obertura del servei. 

Passen els minuts i finalment apareix la noia, que ens atén i, amb una lentitud exasperant, ens treu els visats d'entrada als EUA pel mòdic preu de 30NZD. Sort que érem els primers de la fila, la de gent que darrera nostra ha acabat abandonant la fila!

Facturem l'equipatge sense més problemes i a dos quarts de vuit, una hora abans que surti el vol cap a Auckland, aconseguim superar els controls de seguretat. Ja podem respirar tranquils, tot i que sabent el que ens queda per davant fins arribar a casa tampoc ens podem fer massa il·lusions: 

- Una hora i vint minuts de vol fins a Auckland, on canviarem d'avió.

- Unes dotze hores sobrevolant el Pacífic per fer una breu aturada a Los Ángeles.

- Unes altres dotze hores sobrevolant Nord-Amèrica i l'oceà Atlàntic per aterrar a l'aeroport de Heathrow (Londres), on hi haurem de sobreviure tres hores.

- Dues hores més de vol fins a Barcelona.

- Quilòmetres i quilòmetres d'AP7 fins a casa.

Tota aquesta odissea aèria estarà ben amanida pels constants canvis horaris que anirem patint a mesura que anem avançant cap a l'est. El més surrealista de tot serà que haurem sortit de Nova Zelanda la nit del dia 20 de gener i arribarem a Los Ángeles la tarda del mateix dia 20. Dotze hores de vol per recular cap al passat! Tota la culpa d'aquest desgavell horari la té la línia internacional de canvi de data! Què hi farem, així està organitzat el món!

Aquest grapat d'hores d'avió seran més que suficients per poder fer un repàs mental de totes les experiències i vivències que hem pogut anar acumulant al llarg dels 5.894 quilòmetres que hem recorregut d'aquest paradís natural, que els maoris un dia van anomenar Aotearoa, i que avui tots coneixem pel nom de Nova Zelanda. 

Només ens queda dir una cosa: Gràcies, Nova Zelanda!

...Dia 25/ Little River - Akaroa - South New Brighton

Dia 25/ Little River - Akaroa - South New Brighton

9:15. Amb les cames massacrades per un munt de picades de sandfly, i amb una bona colla de dofins nadant ja dins el cap de la Sílvia, esmorzem amb tota la calma del món assaborint unes formidables vistes sobre l'Akaroa Harbour (imatge de la dreta).
Ens trobem a la Summit Road, una estreta carretera de muntanya que circumval·la el cor de la península i que, tot i ser més llarga que la SH75, ens regalarà uns quants quilòmetres envoltats de paisatges meravellosos.

Hem recorregut una quinzena de quilòmetres des del càmping fins a trobar l'inici d'aquesta carretera. Ara tenim més de trenta quilòmetres per davant fins al poble d'Akaroa, on hi ha el port que serveix de base a les diferents companyies turístiques que operen per tota la península. 

Akaroa Harbour, el cràter d'un antic volcà avui inundat per les aigües de l'oceà Pacífic.

L'arribada a la península dels primers colons britànics i francesos a mitjan del segle XIX va comportar  l'inici d'una indiscriminada tala d'arbres per convertir l'agricultura i la ramaderia en els dos principals sectors econòmics de la zona.

10:10. La Summit Road.

Panoràmica d'Okains Bay des de la Summit Road.

11:00. Un cop arribem a Akaroa ens dirigim directament cap al port, on ràpidament trobem les instal·lacions de l'empresa Black Cat Cruises.

Mentre jo truco a casa per informar-me de la victòria per 1 a 2 del Barça al Bernabeu (anada dels quarts de final de la Copa), la Sílvia s'incorpora al grup de la sortida de dos quarts de dotze. Després d'uns minuts dins els vestuaris, on els guies els han donat un seguit d'explicacions referents a la sortida, en surt embotida dins un neoprè, amb uns escarpins en una mà i tub i ulleres en l'altra. Està tan contenta que li és igual no haver entès ni la meitat del que li han explicat a dins!

A les dotze en punt embarquem en una petita embarcació i al cap d'una estona ja estem navegant per les aigües de l'Akaroa Harbour en direcció l'oceà.

No és ben bé fins al cap de quaranta minuts que localitzem els primers dofins. Ràpidament, el patró atura els motors i els guies donen l'ordre de tirar-se a l'aigua. Però tot plegat no serveix per a res: els dofins han desaparegut amb la mateixa velocitat com han aparegut fa uns minuts! Quan això passa, la solució és fàcil: tothom a bord i a seguir navegant per la zona fins a trobar-ne alguns de més juganers.

El dofí de Hector és un dels cetacis més petits més petits del món.

El segon intent és el bo! Després de trobar uns quants dofins més amb poques ganes de gresca, topem amb un grup de set o vuit exemplars predisposats a satisfer els desitjos de la colla de turistes que omplim la barca.

Tan bon punt la Sílvia entra a l'aigua, jo em dedico a avisar-la d'on es troben els dofins, i quan algun d'ells es disposa a apropar-se-li.

Durant més de mitja hora els dofins juguen amb la vintena de persones que es troben a l'aigua. A la Sílvia l'experiència li agrada molt: comencen passant-li molt a prop, al·lucina quan n'aconsegueix veure un sota l'aigua i crida d'emoció quan un altre la toca passant a gran velocitat pel seu costat.

Banyant-se amb dofins.

14:30. Arribats a port ens dirigim al centre urbà a la recerca d'un lloc on dinar, i després d'una breu passejada per un petit mercat artesà acabem seient a la terrassa exterior d'un freqüentat fish & chips a primera línia de mar (17'50 dòlars).

Amb l'estómac ple acabem de donar un vol pels assolellats carrers d'Akaroa i fem quatre compres abans de tornar a la furgoneta. Una visita a la benzinera del poble (79 dòlars) posa punt i final a la nostra curta estada a la península de Banks.

Akaroa.

17:30. És hora de fer el trajecte que més ens hauria agradat retardar de tot el viatge: els quilòmetres que ens separen de Christchurch. I és que aquesta ciutat, la més gran de tota l'Illa Sud, representa el punt i final del nostre viatge a les Antípodes.

Agafem la SH75 tot resseguint  la costa de l'Akaroa Harbour fins a Barrys Bay i continuem avançant cap a Little River superant el muntanyós relleu de la península. Just després de passar pel costat del Lake Ellesmere decidim deixar la 75, que continua directa cap a Christchurch, i trencar a la dreta en direcció Lyttleton pel Gebbies Pass. Escollim una ruta més llarga i lenta però amb un paisatge més agraït. 

18:45. Després de 80 quilòmetres arribem al port de Lyttelton.

Sense aturar-nos a Lyttelton seguim les indicacions cap a Christchurch, on arribem ràpidament gràcies al llarg túnel que travessa les muntanyes que separen les dues poblacions. No entrem a la ciutat, continuem per la SH74  i amb l'ajuda dels mapes aconseguim arribar, sense massa problemes, a un càmping (30NZD) situat a la localitat costera de South New Brighton.

Serà la nostra última nit a Nova Zelanda i, tenint en compte que demà volem passar les últimes hores del viatge al centre de la devastada Christchurch, això significa que aquesta tarda-vespre l'hem de dedicar a preparar tot l'equipatge que demà hem de facturar i a deixar en condicions la furgoneta per no tenir problemes a l'hora de tornar-la. Així doncs, se'ns ha girat feina!

Després de la feinada que suposa deixar-ho tot en ordre, què millor que celebrar la fi del viatge amb un bon sopar.
Doncs precisament això és el que farem d'aquí una estona.

Recorregut del vint-i-cinquè dia a les antípodes.

...Dia 24/ Mount Cook - Little River

Dia 26/ South New Brighton - Christchurch>>>

Dia 24/ Mount Cook - Little River

Vint-i-quatrè dia a Nova Zelanda. Per segon dia consecutiu ens despertem a la zona d'acampada que el DOC té habilitada dins el Aoraki/Mount Cook National Park.

Avui abandonem aquest parc i ens desplacem cap a l'est, més concretament cap a la península de Banks. I no podem deixar enrere les muntanyes més altes del país sense un apunt biogràfic de l'alpinista neozelandès més conegut a tot el món: Sir Edmund Hillary.

Hillary, que té l'honor d'aparèixer en una de les cares del bitllet de 5 dòlars neozelandesos, va néixer l'any 1919 a Auckland. Guanyà un lloc preferent en la història de la humanitat quan el 29 de maig de 1953 arribà, juntament amb Tenzing Norgay, al cim més alt del planeta Terra, l'Everest (8.848m), convertint-se així en la primera persona en poder explicar que havia trepitjat el sostre del món. I és que els alpinistes Mallory i Irvine, si ho aconseguiren l'any 1924, mai ho pogueren explicar. Després de tota una vida dedicada al món de l'alpinisme i a la seva fundació d'ajuda al poble xerpa del Nepal, Hillary morí a Auckland l'any 2008 als 88 anys d'edat.

Hillary escalà la cara sud del Mount Cook l'any 1948.

Com dèiem, avui abandonem aquestes immenses muntanyes per seguir avançant cap a la fi del nostre viatge. Amb el Mount Cook allunyant-se en el retrovisor de la furgoneta, desfem la carretera SH80 fins a connectar amb la SH8 al Lake Pukaki (foto de l'esquerra).

Necessitem mitja hora per recórrer els cinquanta quilòmetres que ens separen del Lake Tekapo. Ens aturem a la població del mateix nom, un lloc que ofereix una bona quantitat de serveis, per informar-nos, a través d'Internet, de les sortides que s'organitzen a Akaroa (península de Banks) per banyar-se amb dofins. Finalment, truquem a la companyia i reservem dues places (211 NZD) per la sortida de demà a les 11:30. Després de donar un volt pel poble, omplim el dipòsit (58 NZD), comprem en un supermercat (30 dòlars més) i sortim en direcció Fairlie i Geraldine.

12:45. Lake Tekapo.

A mesura que ens allunyem dels Alps, el mercuri del termòmetre es va enfilant i en arribar a Geraldine (a 90 quilòmetres del llac Tekapo) ja ha superat, i de molt, la ratlla dels 30ºC. Avui és el primer dia que podem glorificar el modern sistema d'aire condicionat de la furgoneta, és a dir, les finestretes!

La calor és tan forta que, després de dinar a recer del sol, busquem un parc amb bones ombres per fer una migdiada. El lloc el trobem just al costat de la piscina del poble, on no hauríem dubtat a entrar si no estigués tan "infectada" de nens i nenes.

Després del dolç descans sobre la gespa del parc, ens regalem unes postres en forma de gelat artesà (almenys això és el que ens venen en una botiga d'alimentació del centre) i entrem en una botiga de roba d'on sortim mitja hora més tard ben firats. 

15:15. Geraldine.

Marxem de Geraldine i deu quilòmetres després trobem la SH1, que agafem en direcció nord cap a Christchurch. Després de 80 quilòmetres pràcticament en línia recta i circulant en paral·lel a l'oceà (a uns 25 quilòmetres de distància), girem a la dreta per dirigir-nos a la península de Banks, un paradís natural d'origen volcànic que vist des del cel és un dels llocs més espectaculars de Nova Zelanda:

Península de Banks.

Tota l'extensió de terreny situada entre Geraldine i Christchurch és una gran plana regada per les aigües que nombrosos rius baixen de les muntanyes dels Alps. L'única excepció orogràfica d'aquesta zona és precisament la península de Banks, un sistema muntanyós descendent de dos antics volcans: el Lyttelton i l'Akaroa.

I situada just al sud-oest d'aquesta península hi ha la llacuna d'aigua salabrosa anomenada Lake Ellesmere, que podem observar a la nostra dreta mentre ens apropem, a través de la SH75, als primers turons de Banks.

18:10. Quadrícula de massa forestal supervivent d'una de les tales intensives d'arbres que tenen lloc  a molts llocs del país.

S'està fent tard i estem cansats de conduir. Comencem a endinsar-nos a la península tot vorejant el Lake Forsyth i a l'altura de Little River agafem l'Okuti Valley Road seguint uns cartells que indiquen la direcció d'un càmping. Quatre quilòmetres després arribem a l'entrada del Little River Campground, on per 20 dòlars els propietaris ens permeten passar la nit en un indret infectat de sandflies. Ja les trobàvem a faltar!

Ara dutxa, després sopar i a dormir. Demà comença el nostre darrer dia complet a Nova Zelanda; demà la Sílvia té una cita amb uns dofins!

Recorregut del vint-i-quatrè dia a les antípodes.

...Dia 23/ Mueller Hut

Dia 25/ Little River - Akaroa - South New Brighton

Dia 23/ Mueller Hut

El color blau inunda el cel del White Horse Hill Campground de Mount Cook. El dia es presenta radiant, fantàstic per gaudir al màxim de l'excursió que tenim planejada pel dia d'avui: la pujada al refugi Mueller.

Són només cinc quilòmetres i mig de recorregut, però el desnivell positiu a superar és de 1.100 metres i gran part d'aquest es concentra entre el primer i el quart quilòmetre. Es tracta doncs d'una excursió de notable exigència física, amb tres quilòmetres on el desnivell és molt pronunciat, però que regala unes panoràmiques inoblidables de l'entorn del Mount Cook. Ens voleu acompanyar? Som-hi!

A les deu en punt del matí iniciem l'excursió a la mateixa zona d'acampada (770m). Un cartell ens indica el camí que es dirigeix cap al Mueller Hut (3'5hr) passant pel Kea Point (30min) i els Sealy Tarns (3'5hr return). Després d'un quilòmetre d'autèntica passejada, el camí comença a enfilar-se muntanya amunt i no tardem gens en trobar-nos el primer dels centenars de graons de fusta que hi ha en el recorregut.

10:30. Una brigada de treballadors del DOC sua la cansalada millorant l'estat del camí.

10:45. Mirant endavant només veiem com el camí s'enfila cap al cel, però si girem el cap endarrere el que veiem és senzillament espectacular: el Mueller Lake en primer terme i el Mount Cook al fons amb el Hooker Glacier als seus peus.

11:00. Cap al sud-est podem admirar l'enorme extensió de terreny que el retrocés de les glaceres ha anat alliberant al llarg dels anys.
A l'esquerra podem apreciar la zona d'acampada del DOC i a la dreta el Village.

11:30. Jo i el Mount Cook.

12:30. Entre el primer i el quart quilòmetre el camí puja de forma vertiginosa, i si a aquest fet hi afegim que el sol pica com no ho havia fet cap dels dies anteriors, podreu entendre com pot ser que en dues hores i mitja només haguem superat 800 metres de desnivell.

13:00. Cota 1750. Un mirador de 360º!
Obtenim unes bones vistes sobre la vall del Hooker Glacier i el Mount Cook (foto), i també sobre el
Mount Sefton i el Mueller Glacier.

Panoràmica sud-est.

Panoràmica nord-est.
El Hooker Lake i el Mueller Lake recullen les aigües dels cims dels Alps del Sud.

13:15. Ja hem superat la part més dura de l'excursió i ara ja només ens resta caminar un quilòmetre sense pràcticament desnivell per arribar al refugi Mueller.

13:25. Al sud-oest una nova sorpresa: la part superior del Mueller Glacier.

13:30. Tres hores i mitja després d'iniciar l'excursió arribem al nostre destí: el Mueller Hut (1800m).

14:00. Uns bancs perfectament situats a la terrassa del refugi ens permeten descansar una bona estona mentre dinem i deixem passejar la vista lliurement per les muntanyes que ens envolten.  

14:30.  Després de donar un cop d'ull a les modernes instal·lacions del refugi, de xerrar amb una parella
de Castelló de la Plana i d'un frustrat intent (per part meva) d'assolir un cim proper al Mueller Hut, decidim
donar una volta pels voltants abans de començar a baixar.

14:45. Capçalera del Mueller Glacier.

Gel i neu es precipiten des del Mount Sefton (3.151m) cap a la glacera Mueller.

15:00. Encara que la imatge faci pensar que ens encaminem cap al Mount Cook, la veritat és que estem
a punt d'iniciar el descens cap a la vall.

15:25. Tot i haver de tornar a fer el mateix recorregut que en l'anada, el descens és d'allò més entretingut: la forta pendent fa que haguem d'estar ben alerta d'on posem els peus, mentre els nostres ulls frisen per poder dirigir la seva atenció vers el gran espectacle que s'obre al seu davant. Mireu, mireu!:

16:45. El Mount Cook des dels Sealy Tarns.

17:10. Tot i que encara fa molta calor, el fet que tot sigui baixada i que el sol quedi tapat per la mateixa muntanya per on anem davallant fa que la sensació no sigui gens sufocant.

Així doncs, tranquil·lament anem descomptant metres intentant no perdre'ns cap detall dels paratges que ens han acompanyat al llarg d'aquests darrers dos dies.

En arribar a la zona de les escales, ens sorprèn que els treballadors encara estiguin feinejant. Amb el meu limitat anglès d'EGB aconsegueixo intercanviar alguna paraula amb un d'ells (no sé si haurà entès la broma) i fotografio els plànols de l'obra en la qual estan treballant. Si us fixeu bé en la imatge veureu amb quina serietat es prenen la reforma de les escales d'una ruta de senderisme!

Un cop arribats a la zona d'acampada, només podem pensar en la merescuda dutxa que ens hem guanyat i en el no menys merescut sopar d'aquesta nit.

Després d'un breu descans, anirem al mateix lloc on ahir ens vam dutxar, intentarem comprar quatre coses i tot seguit tornarem al Campground per passar-hi la nit. Demà al matí direm adéu als Alps Neozelandesos i ens encaminarem cap al destí final d'aquest viatge de gairebé un mes per les antípodes de Catalunya. D'aquí tres dies hem de ser a Christchurch per agafar l'avió de tornada. Això ja s'acaba...

Aquí podeu descarregar el track de l'excursió fins al Mueller Hut.

...Dia 22/ Lake Aviemore - Mount Cook

Dia 24/ Mount Cook - Little River>>>