Dia 26/ South New Brighton - Christchurch

Despertem per darrera vegada en territori neozelandès. El matí d'avui és semblant als que vam viure fa uns quants anys a Seyðisfjörður (Islàndia) i Bergen (Noruega) el dia d'haver d'iniciar la tornada a casa. Es tracta d'un matí diferent a la resta, un matí molt especial.

Avui posem punt i final a un viatge de vint-i-sis dies per un dels països més bonics del món. Han estat gairebé quatre setmanes descobrint els indrets més amagats de les dues grans illes de Nova Zelanda. Quatre setmanes d'intenses emocions que finalitzaran aquest vespre quan pugem al primer dels avions que ens han de tornar a casa.

Esmorzem amb el sol escalfant-nos la cara i amb la tranquil·litat que dóna tenir les motxilles preparades des d'ahir al vespre. Com que el vol intern Christchurch - Auckland no surt fins les 20:30, tenim temps més que suficient per passar unes quantes hores al centre de Christchurch, la segona ciutat més poblada del país i que el passat mes de febrer va ser sacsejada per un devastador terratrèmol de 6'3 graus a l'escala de Richter.

- Així van explicar els fets els mitjans del país: stuff / 3news

- I així ens els van explicar a Catalunya: el Periódico / 3/24

Dissabte passat, una parella de catalans amb qui vam coincidir visitant el far de Nugget Point ens van explicar que havien estat a Christchurch i que s'havien trobat una ciutat semideserta i amb la major part del centre urbà tancat. Ens van aconsellar però, que era interessant passar-hi unes hores per prendre consciència dels efectes que poden arribar a causar terratrèmols de tal magnitud. 

10:00. A mesura que ens apropem al centre de Christchurch, el nombre de cicatrius visibles que el terratrèmol va deixar en edificis i infraestructures de la ciutat va augmentant. Els carrers són amples i s'entrecreuen formant quadrícules que vistes des del cel deuen recordar l'eixample barceloní (sense els seus característics xamfrans, és clar). Al cap d'una estona de circular pels tristos carrers de la ciutat, arribem a la zona d'accés restringit. Les tanques envolten una àrea de superfície inabastable als nostres ulls. Encara hem vist molt poca cosa, però podem afirmar que la catàstrofe del passat  22 de febrer va ser terrible.

Aparquem la furgoneta en un desolat carrer de l'est de Christchurch, i càmera en mà ens disposem a recórrer aquesta mena de ciutat postapocalíptica que intenta ressorgir de les seves pròpies cendres.

Aquí teniu unes quantes imatges de les conseqüències del terratrèmol captades durant el nostre recorregut per la ciutat.

11:15. Després de la ruta pel perímetre de la que podríem anomenar "zona zero" de la ciutat, ens desplacem als carrers adjacents a la catedral (aspecte d'abans del terratrèmol i aspecte actual), on es concentra tota l'activitat comercial del centre urbà.

Tots els comerços afectats directa o indirectament pel terratrèmol s'han instal·lat provisionalment en uns contenidors de colors ben vius, que plegats conformen un petit oasi de vida enmig d'una ciutat assolada per les forces de la natura.

On hi ha vida hi ha esperança.

12:30. Després d'unes compres a la botiga d'esports Kathmandu, topem amb un concert de música al carrer. Forma part de la programació d'un festival anomenat World Buskers Festival. Com que la noia que canta (Mel Parsons) sona força bé i l'actuació és gratuïta, decidim seure en un dels bancs de la plaça i fer un mos aprofitant les diverses casetes que ofereixen menjar a preus molt econòmics.

14:10. Finalitzat el concert de Mel Parsons acabem de donar un vol pel centre i tot seguit ens desplacem amb la furgoneta a l'oest de la ciutat, on es troba el molt recomenable Canterbury Museum (entrada lliure).

Visitem la major part de sales del museu amb més pressa de la que voldríem per tal de tenir temps suficient per poder admirar amb deteniment la sala dedicada a l'exploració de l'Antàrtida.
Les joies de l'exposició són aquests tres vehicles dissenyats per desplaçar-se per zones cobertes de neu o gel.

15:30. Després de la capbussada en el continent glaçat, tornem de nou al calorós estiu austral i sortim al carrer per anar a parar a una terrassa on prenem alguna cosa. Intentem estirar el temps de vacances, però les agulles del rellotge no s'aturen i decidim anar tirant cap a l'aeroport, on primer de tot hem de tornar la furgoneta a l'empresa de lloguer.

L'aeroport de Christchurch no és lluny del centre de la ciutat (uns 10 quilòmetres) i no tardem gens en arribar-hi. El que ens costa una miqueta més de trobar és el vial d'accés a les instal·lacions d'Explore More, però un cop som allà no sorgeix cap problema inesperat: acaben d'omplir el dipòsit de la benzina, ens la cobren (37 dòlars) i ens retornen la fiança de 2.500NZD. Fets els tràmits, ens porten a la zona de sortides de l'aeroport.

16:30. La nostra estada a Nova Zelanda finalitza amb una sorpresa monumental que es converteix en pocs segons en un bon ensurt i més tard en llargs moments d'angoixa: en voler facturar part de l'equipatge, la noia d'Air New Zealand que ens atén ens demana els visats d'entrada als EUA (saber el que ens està demanant ja ens comporta uns minuts de desconcert). La nostra sorpresa és justificada: visat per entrar als EUA??? Si nosaltres no hi anem pas a Amèrica! Anem a Londres fent escala a Hong Kong!

Però la noia ens confirma que el nostre vol sí que té el destí final a Londres... però fent escala a Los Ángeles!!! Bufff!!!

La noia, molt amable, ens acompanya fins a un taulell on una altra noia ens gestionarà l'obtenció dels visats de forma electrònica. Ho farà a partir de les sis de la tarda, que és l'horari d'obertura del servei. 

Passen els minuts i finalment apareix la noia, que ens atén i, amb una lentitud exasperant, ens treu els visats d'entrada als EUA pel mòdic preu de 30NZD. Sort que érem els primers de la fila, la de gent que darrera nostra ha acabat abandonant la fila!

Facturem l'equipatge sense més problemes i a dos quarts de vuit, una hora abans que surti el vol cap a Auckland, aconseguim superar els controls de seguretat. Ja podem respirar tranquils, tot i que sabent el que ens queda per davant fins arribar a casa tampoc ens podem fer massa il·lusions: 

- Una hora i vint minuts de vol fins a Auckland, on canviarem d'avió.

- Unes dotze hores sobrevolant el Pacífic per fer una breu aturada a Los Ángeles.

- Unes altres dotze hores sobrevolant Nord-Amèrica i l'oceà Atlàntic per aterrar a l'aeroport de Heathrow (Londres), on hi haurem de sobreviure tres hores.

- Dues hores més de vol fins a Barcelona.

- Quilòmetres i quilòmetres d'AP7 fins a casa.

Tota aquesta odissea aèria estarà ben amanida pels constants canvis horaris que anirem patint a mesura que anem avançant cap a l'est. El més surrealista de tot serà que haurem sortit de Nova Zelanda la nit del dia 20 de gener i arribarem a Los Ángeles la tarda del mateix dia 20. Dotze hores de vol per recular cap al passat! Tota la culpa d'aquest desgavell horari la té la línia internacional de canvi de data! Què hi farem, així està organitzat el món!

Aquest grapat d'hores d'avió seran més que suficients per poder fer un repàs mental de totes les experiències i vivències que hem pogut anar acumulant al llarg dels 5.894 quilòmetres que hem recorregut d'aquest paradís natural, que els maoris un dia van anomenar Aotearoa, i que avui tots coneixem pel nom de Nova Zelanda. 

Només ens queda dir una cosa: Gràcies, Nova Zelanda!

...Dia 25/ Little River - Akaroa - South New Brighton