>direcció Antípodes: Dia 18/ Te Anau - Milford Sound

9:30. Ens trobem a l'Eglinton Valley tot dirigint-nos cap al Milford Sound. Això significa que el temps ens ha obligat a modificar els plans que teniem previstos per avui i hem hagut de renunciar al trekking del Kepler Track. Com que de bon matí ja plovia i no ha parat de fer-ho mentre esmorzàvem, hem decidit anar a les oficines del DOC de Te Anau a plorar si ens podien retornar l'import de la reserva del refugi. Qualsevol reclamació ha estat en va. Ens han respost que tot i que el temps no era bo, el camí estava obert i es podia recórrer sense problemes. Insistir no ha servit per res i hem sortit de les oficines emprenyats però convençuts que renunciar al trekking era la millor opció. Els núvols, baixos i enganxats a les muntanyes, no ens haurien permès gaudir dels millors paisatges de la ruta. Com que no queden places al refugi fins d'aquí uns quants dies, intentem oblidar el Kepler Track, concentrar-nos en el Milford Sound i guardar l'esperança que el parell de dies que guanyarem amb la renúncia d'avui, els puguem invertir la setmana vinent a la zona del Mount Cook.

Eglinton Valley, una vall espectacular en el camí de Te Anau al fiord de Milford.

Entre Te Anau i el Milford Sound (SH94) hi ha 120 quilòmetres que es poden recórrer en menys de dues hores, però la Milford Road no és una carretera per anar amb presses i deuen ser molt pocs els que la recorren en menys de tres hores la primera vegada que hi passen. I és que aquesta ruta cap a un dels fiords més coneguts del món és una autèntica delícia pels ulls de qualsevol amant dels espais naturals. No mirar el rellotge i aturar-se al voral cada vegada que no ho puguem resistir més, són dos consells molt útils per abans d'emprendre el viatge. (En aquest mapa i en aquesta web teniu tota la informació que us pot caldre si teniu pensat fer una escapada per la zona).

Després de meravellar-nos davant del gran espai obert que allibera l'Eglinton Valley, fem una breu aturada al Mirror Lakes, una atracció turística situada en un entorn privilegiat que, malauradament, atrau els visitants utilitzant com a esquer un cartell que anuncia el nom de l'indret amb les lletres capgirades per tal que es pugui llegir correctament reflectit a l'aigua. No sabem qui va tenir tal idea, però s'hi va ben lluir!

10:30. Seguim escurçant distància amb el Milford Sound fins arribar a l'aparcament de The Divide, el pas est-oest més baix dels Alps Neozelandesos (532m) i punt d'inici o final del Routeburn Track (un altre Great Walk), del Greenstone Track i del Caples Track.

Decidim, tot i els núvols amenaçadors que passegen damunt dels nostres caps, fer una excursió que ens ha de portar a un modest cim de 919 metres amb molt bones vistes: el Key Summit. Gran part del recorregut segueix les marques del Routeburn Track, així que no hi ha pèrdua possible.

11:30. Només ens cal una hora per arribar al cim, on els núvols baixos s'han anat esquinçant i ens permeten gaudir d'unes fantàstiques panoràmiques sobre les muntanyes del Fiordland National Park.

El Key Summit és un cim ample i allargassat cobert de vegetació.
Una ruta circular de trenta minuts permet descobrir la flora i la fauna autòctona amb l'ajuda d'uns fulletons plastificats que es poden agafar d'una bústia situada just abans d'arribar al cim i just després d'haver passat per davant d'un... vàter públic!

A l'esquerra el Mount Christina, que amb els seus 2474m és un dels cims més alts de la zona.

12:30. Un cop hem finalitzat la ruta autoguiada baixem fins al Lake Howden (708m), on un refugi ens serveix d'aixopluc quan comença a caure un ruixat. Aprofitem l'estona per dinar a l'interior del refugi acompanyats de desenes d'excursionistes que realitzen algun dels trekkings de llarga durada de la zona.

Aquí podeu veure la previsió meteorològica del dia i de les properes quatre jornades: les baixes pressions ens persegueixen!

14:00. Un cop hem desfet el camí fins a l'aparcament, pugem a la furgo i continuem retallant quilòmetres en direcció al Milford Sound. Els quinze quilòmetres següents, fins arribar a la boca est del Homer Tunnel, són d'una bellesa colpidora. No exagerem si afirmem que es tracta d'un dels paisatges més espectaculars que hem vist mai des del volant d'un vehicle! La carretera remunta la vall del Hollyford River sota les elevades parets del Mount Christina, el Mount Crosscut i el Mount Talbot. És del tot inevitable conduir lentament i anar realitzant aturades per poder assaborir el regal que se'ns ofereix al nostre voltant.

Un kea, lloro endèmic de la zona alpina de l'Illa Sud.
Aquests ocells s'apropen a les persones en busca de menjar i als vehicles per picar la goma de les finestres.

El Mt Talbot al fons, el Mt Crosscut al centre i les parets del Mt Christina en primer terme.

14:30. El Homer Tunnel és d'un sol sentit i el seu trànsit està regulat per semàfors. En cas de trobar el llum en vermell no cal patir: el panorama del que es pot gaudir mirant per la finestreta del cotxe bé mereix una llarga espera!

15:00. Un descens de setze quilòmetres ens condueix, a través del Cleddau Valley, fins a l'aparcament de la terminal de creuers del Milford Sound. Baixem ràpidament de la furgoneta, ens apropem sense perdre temps a la riba del fiord i el que veiem ens agrada, ens agrada molt!

"La primera impressió del fiord de Milford és sublim: aigües fosques en calma des d'on s'aixequen
escarpats i pedregosos penya-segats, i boscos aferrats a les seves vessants".
Així descriu la Lonely Planet les sensacions que hom pot experimentar la primera vegada que es planta
davant del Milford Sound. Nosaltres hi estem totalment d'acord.

El Mitre Peak, amb els seus gairebé 1700m d'altitud, s'ha convertit en tota una icona del fiord de Milford.

16:30. Veníem al Milford Sound sense intenció d'agafar cap dels creuers que naveguen per les seves aigües. L'experiència que vam viure l'agost del 2009 al Trolljforden (illes Lofoten, Noruega) ens va fer prometre que no tornaríem a caure en aquest tipus de paranys! Però, un cop hem vist aquest paratge, no ho hem dubtat ni un moment: aquest fiord sí mereix que gastem uns quants dòlars.
Per horari i preu decidim pagar els 68NZD (per persona) que val el creuer de les 16:30 de la companyia Mitre Peak Cruises. Es tracta de la companyia més petita de les que operen al fiord, amb uns vaixells més discrets que els de les altres i uns preus més ajustats. Un dels altres punts a favor d'aquest operador és que el creuer de les 16:30 és l'últim en sortir de la terminal, i ho fa just a la mateixa hora que els grans vaixells de les altres companyies tornen a port. Així doncs, sembla que ho tenim tot força a favor per gaudir al màxim de les dues hores de passeig pel fiord.

A dos quarts de cinc de la tarda en punt, i sota un cel amenaçador, el nostre vaixell és alliberat de les amarres i es disposa a mostrar tots els racons del fiord (de quinze quilòmetres de longitud) a les dues o tres desenes de turistes que mig ocupem les cobertes de la nau.
En l'anar i venir de la terminal a la desembocadura del fiord al mar de Tasmània, visitem un munt de cascades que vessen les seves aigües directament al fiord, també observem bocabadats la brutal caiguda del Mitre Peak per damunt dels nostres caps i albirem els jocs d'uns dofins i la peresa d'una colònia de foques que han convertit un dels fiords més bonics del món en casa seva. Però el que resulta més emocionant de tot plegat és trobar-se al bell mig d'un indret tan bell i de tal magnitud. Per descriure les sensacions que s'obtenen falten paraules, i les fotografies, que en tenim moltes, no fan justícia al moment viscut.

Mar i muntanya, dos elements en simbiosi al Milford Sound.

Quan no fa ni vint minuts que hem sortit del port, apareixen els primers dofins.

Un gran creuer que es disposa a entrar al fiord.

Una colònia de foques.

Stirling Falls (151m).

La fina cortina d'aigua que escombra el fiord aporta un inquietant halo de misteri al Milford Sound.

18:25. El Milford Sound comença a recuperar la tranquil·litat quan l'últim creuer del dia retorna a port.

En el retorn a port, el fiord ens ha regalat uns moments de màgia inoblidables. La pluja i la llum de les últimes hores de la tarda s'han combinat a la perfecció per obsequiar-nos amb unes vistes del fiord que podríem considerar de postal. No podíem acabar el creuer d'una millor manera!

Ara, un cop hem posat peu a terra, toca pensar en com acabar el dia encara millor. Engeguem la furgoneta i comencem a desfer quilòmetres en direcció Te Anau amb la intenció d'aturar-nos en una de les moltes zones d'acampada que el DOC té habilitades al llarg de la Milford Road.

Haver de repetir el mateix trajecte que hem recorregut al matí no és cap molèstia. Al contrari, ara les muntanyes han adquirit uns colors molt més vius i la carretera és tota per nosaltres. Anem realitzant parades de tant en tant sense cap mena de pressa. L'entorn s'ho val. Aquí en teniu quatre mostres:

Finalment, quan ja portem recorreguts una quarantena de quilòmetres, ens desviem a la dreta per un camí que al cap d'uns quants centenars de metres ens deixa davant mateix del llac Gunn. Es tracta del Lake Gunn campsite (10NZD, que s'han d'introduir en una bústia dins d'una bosseta), una zona d'acampada del DOC situada a l'extrem nord del llac, on les furgonetes es troben escampades per la mateixa riba a molt pocs metres de l'aigua. L'indret ens agrada tant que no tardem en trobar un lloc (fotografia inferior) on sopar i passar la nit. No podríem haver trobat un millor lloc on acabar el dia avui!